És una queixa que, al sector, escoltem fa temps: entitats que tenen una dependència gairebé total de les subvencions, que no poden pagar salaris competitius, que tiren de línies de crèdit, que no saben si hi seran d’aquí a dos anys.
Però com hem arribat fins aquí? El Sistema català de Serveis Socials s’ha construït sobre la gestió indirecta de la Generalitat —als ens locals i a les entitats proveïdores— basada, en l’especialitzada i en una part important de la garantia de drets bàsics de la primària, en la competició per uns recursos escassos.
Ens hem passat anys demanant més diners per subvencions quan el que hauríem d’haver fet és exigir la concentració dels serveis. Si estem proveïnt serveis de la xarxa pública, no ens la podem jugar a perdre el finançament de serveis imprescindibles perquè aquest país no s’esquerdi encara més.
Sortosament, ja hem entès que la pressió l’hem de fer cap a l’estabilitat del finançament, dels serveis, de les polítiques i de la qualitat de l’atenció, que és el que garanteix la concertació. Però ara cal que comencem a planificar com hi volem arribar. Els processos d’acreditació són exigents a nivell de gestió i, a hores d’ara, no totes les entitats els podran passar.
Ens cal, doncs, col·lectivament, pensar com preservarem el coneixement, l’experiència i el saber fer del sector i, alhora, farem el gran salt endavant que ens cal. Perquè si no, no sobreviurem.
Publicat a https://www.social.cat/opinio/24058/qui-sobreviura