Conferència pronunciada a la Casa museu Prat de la Riba l'1 d'agost de 2022
Bon vespre a tothom: Alcalde, Regidors, Regidora, Directora, Diputat, amigues, amics, veïnes, veïns,
Com a castellterçolenca és un honor i un orgull fer enguany la conferència del dia 1 d’agost a la Casa d’Enric Prat de la Riba. Una conferència que marca l’inici de l’estiueig a la nostra vila, que reuneix les persones més interessades en el coneixement històric i cultural i que, molt especialment, configura el marc comú de les figures referents de la nostra història.
Per això quan l’Ajuntament i l’Agència Catalana del Patrimoni em van proposar fer avui la conferència sobre dues figures tan destacades com Francesca Bonnemaison Farriols i Natividad Yarza Planas vaig pensar que no només era l’oportunitat de donar a conèixer la seva obra i seves biografies per tal que les persones que sou aquí les feu vostres com a referents de Catalunya, sinó també de situar-les políticament i de compartir el marc polític pel qual la majoria de la població no les coneix.
El Govern de Catalunya commemora, al 2022, el 150è aniversari del naixement de Francesca Bonnemaison Farriols i Natividad Yarza Planas, dues figures referents del catalanisme, el republicanisme i el feminisme a Catalunya.
La conferència es dividirà en quatre parts: la primera explicarà el marc polític que ha empetitit i fins i tot invisibilitzat la seva trajectòria i biografies; la segona repassarà la biografia de Francesca Bonnemaison Farriols; la tercera revisarà la biografia de Natividad Yarza Planas; i la quarta i darrera ubicarà el seu impacte en el catalanisme, el republicanisme i el feminisme.
Un sistema polític destinat a sotmetre la meitat de la població
Aquesta primera part situarà què és el patriarcat, com opera, en especial pel que fa a la memòria històrica.
El patriarcat és el sistema polític i social de dominació masculina sobre les dones, en la definició de l’European Institute for Gender Equality (EIGE), organisme de la Unió Europea dedicat a l’impuls de les polítiques d’igualtat en els països membres. És, doncs, una forma d’organització social i política que dona la màxima autoritat als homes, amb la finalitat d’establir un sistema de dominació sobre les dones, apropiar-se dels seus cossos per poder-los explotar.
Si bé a Catalunya les dones hem conquerit diversos drets -com l’accés a la participació política, la propietat, el mercat de treball o la lliure disposició del nostre cos- la nostra és, encara, una societat patriarcal. I en són una mostra les següents dades, que no pretenen ser exhaustives i que dono a tall d’exemple:
No hi ha hagut mai una presidenta de la Generalitat, ni del Barça, ni de l’Espanyol, i del RACC;
Els consells d’administració de les principals empreses catalanes estan dominades en la seva totalitat per homes, amb la única excepció de Sol Daurella, presidenta de Coca-Cola Partners. Les dones són el 17,2% en els Consells d’administració, tant de les empreses de més de 250 treballadors com de les empreses de 50 a 250 treballadors segons dades de la Cambra de Comerç de Barcelona del 2022.
En l’àmbit laboral, les dones tenim més alt percentatge de contractes a temps parcial, reduccions de jornada per cura d’ascendents i descendents (en percentatges insultantment desiguals en aquest cas). A la segmentació vertical (dificultats d’accés a llocs de decisió en l’àmbit laboral) s’hi afegeix la segmentació vertical (amb sectors laborals amb alta presència de dones i/o homes, i una valoració econòmica clarament desigual: els sectors ocupats majoritàriament per dones són els menys valorats i més situats en la irregularitat administrativa: treballs de cures; a més, els sectors que es feminitzen, es devaluen).
Les dones no tenim lliure accés a l’espai públic. Segons dades de l’Enquesta Social Europea de 2018, les dones, al llarg de tota la nostra vida, dupliquem i en determinades franges d’edat fins i tot tripliquem la percepció d’inseguretat que tenen els homes. Les dones canviem els nostres trajectes per por de no ser agredides, malgrat que en un 80% dels casos d’agressió sexual l’agressor és una persona coneguda, parella o ex-parella.
Aquestes dades són el resultat de patriarcat.
Però quins són els mecanismes mitjançant els quals el patriarcat (recordem-ho: la forma d’organització social i política que dona la màxima autoritat als homes, amb la finalitat d’establir un sistema de dominació sobre les dones) estableix aquest sistema de dominació?
Un d’aquests mecanismes és la devaluació i invisibilització de qualsevol aportació feta per les dones, individual i col·lectivament. Aquest mecanisme es trasllada directament a la Història, establint un cànon pretesament neutre i universal que està, però, esbiaixat pel patriarcat, el capitalisme i el racisme.
La creença comuna és que les dones hem estat ocupades principalment a la llar i que, per aquest sol fet, no hem pogut fer cap contribució significativa al nostre devenir històric. Això ha fet que, quan apareguin dones als llibres de text o a l’imaginari col·lectiu, se les identifiqui únicament al protagonisme de fets excepcionals, ressaltant-ne la seva individualitat, negant qualsevol altra aportació i trencant la genealogia femenina. Aquesta excepcionalitat no fa més que retroalimentar la creença que les dones hem estat ocupades principalment a la llar.
I aquest fet és conseqüència de la creença/estratègia política de depreciar simbòlicament qualsevol aportació social, política individual i col·lectiva de les dones; és a dir, qualsevol aportació històrica, de la mateixa manera que ho fem amb els treballs que fem les dones, amb salaris inferiors que els homes o, directament, fent feina sense remunerar.
El moviment feminista no és només un moviment social i polític perquè les dones accedim a la igualtat amb els homes sinó que, precisament per assolir aquest objectiu proposa, entre d’altres, la recuperació dels coneixements, pràctiques i figures de dones a totes les disciplines acadèmiques -de la història a l’economia passant per la literatura, la filosofia, les matemàtiques, la medicina o les disciplines artístiques.
Davant la idea que la història o l’economia, per exemple, són universals i neutres, el moviment feminista i el moviment antiracista i decolonial han demostrat que allò que veiem normal és una (re)creació contínua que serveix reforçar un sistema polític que considera determinats cossos com a menys valuosos i que opera a tres nivells: patriarcat, capitalisme i racisme.
La historiografia feminista situa l’origen de moltes de les desigualtats estructurals que encara vivim –que no del patriarcat- en una sèrie d’esdeveniments succeïts a partir del segle XV i coneguts com a caça de bruixes. Un genocidi que va tenir lloc a Europa i l’Amèrica colonial, impulsat per tribunals civils i que a Catalunya va torturar i assassinar aproximadament un miler de dones.
La caça de bruixes es considera una estratègia política adreçada a donar un càstig individual que esdevé col·lectiu perquè s’utilitza per devaluar els coneixements, les pràctiques i els cossos de les dones amb l’objectiu d’explotar-los.
Els darrers cinc segles es caracteritzen per la constant adaptació d’aquests càstigs i la devaluació als canvis viscuts sinó de la construcció d’una resistència organitzada de les dones i d’un moviment polític i social, el feminisme que, a més, representa una alternativa al patriarcat, el capitalisme i el racisme.
En paraules d’Angela Davis, el feminisme és la idea radical que les dones som persones. I aquesta idea s’expressa per primer cop en plena Revolució Francesa (1789), quan apareix la categoria ciutadà en contraposició a la de súbdit. Al ciutadà se li reconeix la seva agència en la construcció de la col·lectivitat i, per tant, de participar en la construcció de la República. Al súbdit se’l desposseeix de la capacitat de decisió sobre el conjunt de la societat, tutelada per una institució superior.
Les dones són excloses de la categoria ciutadà i tractades com a súbdites; no se’ls reconeix la seva capacitat d’agència en la construcció de la col·lectivitat; és a dir: de la República. Quan Olympia de Gouges ho denuncia amb la “Declaració dels drets de la dona i la ciutadana” (1791) li tallen el cap, literalment.
Dret a vot
La idea radical que les dones som persones s’articula per primer cop com a moviment polític el 1848, amb el feminisme de primera onada. En aquest moment, la creació dels estats liberals es fonamenta sobre la idea de la construcció comuna de l’Estat nació entorn dels partits polítics i el sufragi –primer censatari, després universal- masculí.
Les feministes de primera onada -les sufragistes-, amb experiència en la lluita per l’abolició de l’esclavitud, tenen com a objectiu aconseguir el dret a vot per les dones per poder participar en la construcció de la nació en la mateixa mesura que els homes.
Dret al propi cos
El segon cop que s’articula com a moviment polític la idea radical que les dones som persones és als 1960-70, amb el feminisme de segona onada. Es vol garantir l’accés a la participació política, a l’educació superior o al mercat de treball en igualtat de condicions, desmentint el mite de l’accés de les dones al mercat de treball, on sempre han estat –a l’informal, en l’economia de les cures o al formal, cobrant la meitat del salari al sector industrial o treballant gratuïtament a les explotacions agràries familiars. Es vol garantir la mateixa capacitat que els homes de decidir sobre la pròpia trajectòria professional (la feina o els estudis) o vital (la salut sexual i reproductiva, el propi cos).
En resum, el feminisme de segona onada té com a objectiu que les dones puguin decidir sobre les seves carreres –què estudiar i/o treballar viure o no en parella- i els seus cossos –amb qui, quan i com tenir sexe i fills.
Dret al poder i al reconeixement
La tercera vegada que s’articula com a moviment polític la idea radical que les dones som persones és als 1980-90, amb el feminisme de tercera onada. La igualtat formal –jurídica-, al mercat de treball o als anticonceptius no condueix a l’eliminació de les desigualtats: cal que l’ordre simbòlic sobre el que es construeixen les societats situï al mateix nivell els homes i les dones, que estiguin representades en la mateixa proporció que els homes en els espais de poder i de decisió.
Es qüestiona la idea que el feminisme per si sol acabi amb totes les opressions i es fa evident que les dones negres, gitanes, lesbianes, trans, discapacitades, etc. viuen altres eixos d’opressió a més del patriarcat, com el racisme i el capitalisme, trencant amb la idea d’un únic feminisme blanc.
El feminisme de tercera onada lluita per la resignificació del que és ser home o ser dona, la recuperació de les genealogies femenines, la revalorització dels sabers de les dones, el reconeixement dels diferents eixos d’opressió, la democràcia paritària,…
Dret a una vida lliure de violències
La quarta vegada que s’articula com a moviment polític la idea radical que les dones som persones és avui, amb el feminisme de quarta onada. Les dones nascudes a partir de 1970, educades en la igualtat, vivim en el nostre dia a dia situacions que demostren que estem lluny de la igualtat d’oportunitats. El feminisme de quarta onada s’organitza a partir d’una agenda global amb campanyes i agendes concretes per a cada país: pel dret a l’avortament a l’Argentina, contra la impunitat en les violències sexuals al món occidental –als Estats Units o a Europa-, pel dret de les dones a conduir a l’Aràbia Saudita, a ballar a l’Iran,…
Cada onada del moviment feminista qüestiona i subverteix els rols de gènere, en tant que construeixen dos espais clarament diferenciats i jerarquitzats: l’espai públic (de la política, el treball) com a espai masculí i l’espai privat (de la criança, la domesticitat) com a espai femení, subaltern. Aquesta subversió porta implícita la visió –i representació- de les feministes com a dones que no volen complir amb el seu rol de gènere, representades pels que es resisteixen a acceptar un canvi en les relacions de poder com a trastornades, cridaneres, que odien els homes, lletges, solteres, lesbianes… dones que mereixen un càstig social per transgredir el que s’espera d’elles.
Francesca Bonnemaison Farriols
Francesca Bonnemaison Farriols, la dona forta, és una dona feminista, com ho podien ser les dones feministes i catòliques nascudes a finals del segle XIX.
Si repassem la seva biografia veurem que la seva aportació al feminisme, el catalanisme i, si em permeteu la provocació, al republicanisme, la converteixen en un referent per a la millora de les condicions de vida de les dones i, per tant, de l’accés als drets: va dedicar la seva vida a facilitar l’accés a la formació, el coneixement i la dignitat del treball de les dones en un moment en el que no existia l’ensenyament obligatori. És a dir, no hi havia institucions ni polítiques públiques que treballessin per la igualtat d’oportunitats (que és al que, en definitiva, aspiren els ideals republicans).
Francesca Bonnemaison Farriols va llegar una obra monumental a la societat barcelonina i, per extensió, a la societat catalana. Una obra no escrita, feta d’acció quotidiana i teixida entre i per a dones: la creació d’una organització interclassista d’accés a la cultura i la formació per a les dones de la ciutat, representades en la Biblioteca Popular i de l’Institut de Culta de la Dona, que va tenir repercussió a pobles i ciutats com Reus, Montbrió del Camp, Riudoms, Badalona, Vilafranca, Capellades o Vic.
Malgrat que, per això mateix, va ser una figura cabdal per a la societat barcelonina del primer terç del segle XX, el reformisme catòlic i la Lliga, és pràcticament una desconeguda.
Podríem dir que aquest oblit està format per tres columnes que el sostenen:
La primera, el patriarcat, sobre el que ja m’he estès a la primera part de la conferència, i que és la primera columna de l’edifici que, com si fos un sarcòfag nuclear, invisibilitza l’aportació col·lectiva i el reconeixement de Francesca Bonnemaison. I no la de Prat de la Riba i Francesc Cambó, per exemple. Homes que coneixerà molt bé, com veurem després.
La segona columna d’aquest oblit és el seu conservadorisme, pal de paller del pensament i la vinculació de Francesca, que considera que les dones han d’estar en un segon pla. Francesca Bonnemaison representava el reformisme cristià, construït com a dic de contenció de l’obrerisme, el laïcisme i la modernitat. En un context de tensions causades per la imposició d’un nou ordre explotador propi del capitalisme i que vol transformar les relacions polítiques i socials aliat amb les classes dominants, propietàries dels mitjans de producció i que es resistia a les demandes d’un moviment social que reclamava drets, l’obra de Francesca Bonnemaison encarna la confluència d’interessos entre la Lliga i l’Església catòlica per construir una educació femenina que servís perquè les dones continguessin els seus marits. Si em permeteu, un Giovanni Maria de Lampedusa de manual: “que tot canviï perquè res no canviï”
La tercera i darrera columna és la seva aliança amb l’alçament militar contra la II República, que la van portar a donar suport al franquisme (el feixisme) des del mateix 1936. Un cop acabada la Guerra Civil i imposat el nou ordre franquista i veient el que significà per a Catalunya i les dones, se’n distancià progressivament.
Malgrat aquesta invisibilització, doncs, la realitat tossuda: Francesca Bonnemaison Farriols va fundar la primera biblioteca d’Europa destinada a les dones, la Biblioteca Popular de la Dona, assolint en el seu màxim esplendor els 50.0000 volums i dividint el seu fons en una biblioteca general i una biblioteca pedagògica.
També va fundar i dirigir l’Institut de Cultura de la Dona, que va arribar a tenir 8.000 sòcies, formant generacions de barcelonines i donant accés a l’ensenyament secundari, professional i domèstic i, per tant, a millors condicions de treball i d’accés a recursos econòmics a centenars de dones, que el tenien vetat fins aquell moment.
En va ser alumna Maria Luz Morales, directora de La Vanguardia dels anys 1936 al 1939.
Va possibilitar la conversa amb altres dones i la dignificació de les feines considerades tradicionalment femenines com cuidar, brodar, sargir o dibuixar [recordem que, en l’assignació de rols de gènere, el dibuix especialment de motius florals, era propi de les dones]. Les barcelonines van aprendre, amb mètode, a fer capells, botànica, astronomia, història, art, matemàtiques, àlgebra o tenidoria de llibres en un espai propi i privilegiat, excepció notable en el seu temps.1
Francesca Bonnemaison o Paquita Verdaguer, com molta gent la coneixia, neix a Barcelona el 12 d’abril de 1872 en una família acomodada i conservadora, resident al que ara coneixem com el Barri Gòtic de la ciutat. És filla única i el seu entorn vital és el de les grans famílies patrícies de Barcelona i la Renaixença: Guimerà, Sardà, Cabot, Duran i Ventosa, Patxot, López-Picó, Saltor, Monserdà,…
Accedeix a l’educació que es considera adequada per a una filla de la burgesia: literatura, idiomes, art, brodat… i el 1893, amb 20 anys, es casa a la Basílica de la Mercè amb l’home de qui s’havia enamorat, Narcís Verdaguer i Callís, de 29 anys. La parella no té fills biològics i aviat Francesca deixa clar que no portarà el negoci familiar.
La relació amb Verdaguer i Callís mereix una reflexió a part, perquè és un reflex de les relacions de poder entre homes i dones, en aquest cas a la burgesia. Era llicenciat en dret i no estava ni molt menys al mateix nivell social que Francesca. Cosí germà de Mossèn Cinto Verdaguer, s’implicà en el catalanisme i tingué un paper destacat en la Renaixença, essent un dels fundadors de La Veu de Catalunya que anys després lideraria Enric Prat de la Riba.
Francesca, que arriba a ser reina dels Jocs Florals, treballa amb el seu marit i durant anys li dona suport editant, corregint i arxivant la seva correspondència i els seus textos; tradueix literatura tradicional provençal, grega, italiana, bretona, normanda… entrant en contacte amb els primers folkloristes catalans2.
El matrimoni entra en contacte amb el centre de la política de la dreta catalanista; ara, de la mà del seu marit, coneixerà tota la intel·lectualitat catalana que al modest saló de casa seva es reuneix. Prat de la Riba, Carner, Bofill i Mates, d’Ors…3 I Francesca escriu, amb pseudònim, a La Veu de Catalunya.
De fet, la relació amb Cambó i Prat de la Riba es considera cabdal per entendre la formació d’un catalanisme catòlic i conservador, del que Francesca Bonnemaison n’és una representant destacada.
Però veiem que Verdaguer i Callís n’està gelós intel·lectualment, no vol que es dediqui a res més que no sigui la casa i treu importància a l’obra de Bonnemaison. Quan la Biblioteca i l’Institut estan en ple funcionament pràcticament no en fa esment i només hi va una vegada.
Mai no li plagué a Verdaguer que m’ocupés en coses de fora de casa.4
La seva relació amb el Marquès de Comillas i el Comte Güell marcaran no només la vida barcelonina i catalana sinó també la de Mossèn Cinto, el mateix Verdaguer i Callís i la pròpia Francesca. Verdaguer i Callís es posiciona al costat del Bisbe Morgades i contra el seu cosí en la disputa coneguda com l’Afer Verdaguer, que va situar Mossèn Cinto com el poeta del poble. El trencament es va mantenir fins i tot en la mort de l’autor de Canigó, en no assistir al seu enterrament.
La relació amb Comillas i Güell, amb interessos al Rif i a la guerra colonial que en volia controlar els recursos, l’involucrà en els fets de la Setmana Tràgica, liderant el càstig a les persones revoltades. És l’únic polític regionalista que testifica contra el socialista Fabra i Ribas –fugit a França- i contra Francesc Ferrer i Guàrdia5, condemnat a mort i veritable cap de turc. La seva mort, amb una enorme repercussió internacional, provoca la caiguda del govern d’Antonio Maura.
La mort de Verdaguer i Callís el 1918 va permetre a Francesca Bonnemaison desenvolupar la seva obra al màxim.
La vinculació de Verdaguer i Callís amb la repressió posterior a la Setmana Tràgica va posar en risc la vida de Francesca els primers dies de la Guerra Civil, quan a Barcelona la resposta al cop d’estat va ser la revolució proletària.
L’obra de Francesca Bonnemaison està formada per dues institucions, fundades a la Parròquia de Santa Anna sota el paraigües protector de les tasques parroquials de la beneficiència6 i traslladades primer al Carrer Elisabets i després a la seva ubicació definitiva, el carrer Sant Pere Més Baix, on encara es pot visitar:
La Biblioteca Popular de la Dona, fundada el 1909.
Francesca Bonnemaison i les dones de la Lliga, les “esposes de”, funden la Biblioteca. Amb el suport econòmic de Puig i Cadafalch, el Dr. Robert o Prat de la Riba i de les donacions i subscripcions de les seves socis, esdevé la primera biblioteca per a dones d’Europa.
Va arribar a tenir 50.000 volums, repartits en una biblioteca general, formada per un fons de literatura, patrons, etc. I una biblioteca pedagògica adreçada al professorat i les alumnes.
Disposava d’un servei de desinfecció, d’una comissió de valoració d’adquisicions, seleccionava lectures, organitzava conferències i lectures dirigides…
És un espai propi per a dones, que forma les primeres bibliotecàries, com Consol Pastor, de la que el 2023 celebrarem el 50è aniversari de la seva mort.
L’Institut de Cultura Popular de la Dona, fundat el 1910 és una institució docent que posa a l’abast de les dones de Barcelona els mitjans per adquirir cultura general i professionalització.
Va ser una institució exitosa, de referència, com la Biblioteca, que va arribar a tenir 8.000 sòcies al 1930, el moment del seu màxim esplendor. Disposava d’una Junta Tècnica Pedagògica, estructurada en diverses seccions.
Les seves alumnes eren obreres, filles de famílies burgeses i lliurepensadores. Amb fins a 11 classes simultàniament d’entre 12 a 20 alumnes i el millor professorat del moment, com Rosa Sensat.
Amb assignatures com costura, cuina, rebosteria, dibuix, pintura, delineació, taquigrafia, lectura artística, declamació, educació física (prohibida a les dones fins la II República i practicada només per les sòcies del Centre Excursionista de Catalunya, les entitats socialistes, comunistes i anarquistes). Estructurava el seu ensenyament en tres línies d’educació: Secundari, Professional i Domèstic. Es va situar en un ensenyament proper a l’universitari, encara vetat a les dones.
Va formar generacions de secretàries, dependentes, empleades, professores, institutrius, treballadores de l’administració o taquimecanògrafes. Per a moltes d’elles l’Institut va ser la clau de volta de la seva emancipació com a dones i com a treballadores.7
Malgrat l’origen ideològic de Bonnemaison, va crear una institució moderna, interclassista, lligat al seu temps, que afavoria l’intercanvi d’opinions i generava un horitzó per a les dones que hi van estar vinculades.
Només un ensenyament digne i professionalitzat podria acabar amb la misèria del coneixement de la classe treballadora.8
Sota el paraigua de l’Institut crea un Servei d’estalvi, una Caixa de previsió de l’atur, una Borsa de treball, formació específica per a empreses…
La Biblioteca i l’Institut formen part de la xarxa d’institucions impulsades per Prat de la Riba i la Mancomunitat, referents de la cultura catalana i catalanista. Són institucions d’altíssima qualitat, de referència a Europa i el món, visitades per personalitats rellevants, com Alfonsina Storni. Francesca és reconeguda al 1931 amb una important distinció, la Medalla del Centre Excursionista de Catalunya, imposada pel President Macià.
Emmarcada en el reformisme cristià, com hem dit, va intentar substituir les organitzacions sindicals i obreres en la formació cultural i ideològica de les dones.
L’arribada de la II República, l’accés de les dones al dret a vot i les reformes que modernitzaven la societat espanyola i catalana van portar a una reorientació de la Lliga i la dreta catalana:
Fins aquest moment els homes de la Lliga poc havien pensat en la relació entre les dones i la vida política. Tradicionalistes i catòlics, seguien pensant en l’acció femenina en l’àmbit de la privacitat o en les ocupacions caritatives o socials per a les dones de la classe dirigent (…) Però les dones havien canviat (…) tenien dret a triar els seus representants, tenien dret a que la seva veu se sentís (…). Els era reconeguda la seva existència, el seu treball, les seves aspiracions (…). Els homes dels partits polítics es van veure obligats a pensar en elles, a intentar cercar el seu vot, a preocupar-se per saber quins eren els seus desitjos, i no va ser fàcil.9
Si això s’aplicava a tots els partits, de dretes i d’esquerres, són els partits de dretes els que tenen més dificultats per entendre i acompassar aquests canvis. Francesca Bonnemaison va ser candidata a les eleccions municipals de 1934 per la Lliga, tot i que no va sortir elegida.
El cop d’estat de juliol del 1936 és respost, a Catalunya, per una revolució llibertària. Francesca té por: manen els enemics de Verdaguer i Callís i s’exilia a Suïssa (amb el suport de Ventura Gassol, amic i conseller republicà), comprometent-se amb els sublevats.
El Departament de Cultura de la Generalitat unifica els ensenyaments de les dones, i situa a la seu de l’Institut l’Escola professional de la dona, dirigit per Concepció Farran.
Paradoxalment, la victòria franquista suposa la fi de l’Institut, liquidat el 1940. Molts personatges vinculats a la lliga ocupen càrrecs a l’administració franquista, compromesos no ja al seu origen nacional sinó a la seva classe social.
La dictadura inicia una repressió i un retrocés en els drets i el benestar de tota la població, però el nacionalcatolicisme suposa un retrocés per a la vida de les dones, perdent els drets a la propietat, l’avortament, l’accés a la vida laboral…
L‘obra de Francesca Bonnemaison és arrabassada pel franquisme i la Falange, i Francesca, que ha tornat de l’exili al 1942, es replega i enforteix la seva relació amb Montserrat i l’Abat Escarré. Quan no pot dedicar la seva energia a la formació de les dones, la dedica a la restauració del monestir.
Mor el 13 d‘octubre de 1949, recordada i estimada per les seves alumnes i la societat barcelonina.
Com dèiem al principi d’aquest bloc, la seva no és majoritàriament una obra escrita: és un llegat educatiu, cultural i vital basat en la seva visió, capacitat organitzativa i capital polític. La seva pràctica quotidiana es basa en la fraternitat, la cooperació, el bon humor. Sobrepassa el que esperen d’ella els patricis que financen la Biblioteca i l’Institut que, alineats amb el reformisme catòlic, volen donar accés a l’educació a les dones per controlar els obrers i contenir el feminisme occidental, que està reclamant el dret al sufragi i es posiciona clarament en l’antimilitarisme. S’emancipa de la tutela de l’Església i emprèn l’obra pel seu compte, introduint l’ensenyament tècnic10. Francesca Bonnemaison millora la vida de les dones de Barcelona i, per extensió de Catalunya. Aquesta és la seva obra política. Aquesta és la seva importància.
Nativitat Yarza Planas
Natividad Yarza Planas, Donya Nati, és una dona feminista, com ho podien ser les dones feministes i d’esquerres nascudes a finals del segle XIX. La seva figura, invisibilitzada durant dècades, representa els valors republicans, d’esquerres, el catalanisme i el feminisme.
Contràriament a Francesca Bonnemaison, fins fa pocs mesos no es comptava amb una biografia11 que la reconegués, no disposa d’un espai amb el seu nom per ser recordada, i encara menys persones coneixen i reconeixen la figura i la trajectòria de la primera alcaldessa escollida democràticament a Catalunya, els Països Catalans i Espanya.
El seu llegat, com Francesca Bonnemaison, és la seva obra docent i política, interseccionades especialment durant la II República.
Com Francesca Bonnemaison, els tres pilars de la seva invisibilització serien:
El primer, el patriarcat, que també està present en les organitzacions polítiques d’esquerres, que durant dècades han negat el paper del feminisme i els drets de les dones en l’emancipació col·lectiva.
El segon, la dictadura franquista, que imposà un règim de terror i repressió que va anul·lar la memòria col·lectiva, orientant una repressió específica cap a les dones.
El tercer, l’exili, que va extreure del dia a dia de la vida social i política del país milers de persones, i que Nativitat Yarza va patir especialment.
Nascuda a Valladolid el 24 de desembre de 1872, és filla d’un matrimoni aragonès: un sabater de l’exèrcit i una mestressa de casa. A causa de la feina del seu pare, la família es desplaça sovint fins que, als quatre anys, s’instal·len a Catalunya, d’on pràcticament no es mouran.
Nativitat Yarza es forma com a mestra a l’Escuela Normal de Maestras d’Osca el 1904 i 1905. El 1906 ja la trobem destinada a Santa Margarida de Montbui i treballa a diferents poblacions (Pontons, Vilada, Malla, Orís, Vilanova del Camí, Igualada, Gandesa, Cabrera, Jánovas, Candasnos –aquestes dues darreres destinacions a l’Aragó) fins arribar a Bellprat el 1929.
Fa un segle 20 Bellprat era un poble de 300 habitants, i a l’escola hi havia uns 40 alumnes. Era un poble arquetípic de la Catalunya interior de principis del segle XX, amb els homes dedicats monotemàticament al sector primari i on les dones (…) eren peça fonamental de l’economia de la subsistència familiar12.
Quan hi arriba imposa una sèrie de condicions: una estufa per escalfar l’escola, un llum per il·luminar-la, elimina els càstigs corporals i demana un cap de setmana al mes per a assumptes personals. A l’hivern, quan es fa fosc ben d’hora i el treball al camp es redueix, al vespre fa classes a adults.
Yarza era una dona del seu temps, compromesa amb els ideals republicans, els interessos de la comunitat i el benestar dels semblants13, el seu ideari reuneix el liberalisme, la democràcia, l’anticlericalisme, el feminisme, el lliurepensament i el radicalisme econòmic i social.
I aquí em permeto fer un incís per assenyalar que connotar negativament la paraula radicalisme és una estratègia de les classes dominants per guanyar la batalla ideològica i restar legitimitat a les idees de redistribució econòmica i igualitarisme social pròpies del republicanisme i les esquerres. És, com a mínim tendenciós, assenyalar com a radicals els moviments socials que volen acabar amb l’explotació de sectors amplis de la població i defensen els interessos de la majoria, que literalment es jugava la vida a cada moviment dels Marquès de Comillas i Comte Güell de torn.
El seu entorn polític estava format per Marcel·lí Domingo, referent del republicanisme, fundador d’un partit d’àmbit estatal que, malgrat això, va formar part de la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya el març de 1931 i que, amb la constitució del govern republicà, va ser nomenat Ministre d’instrucció pública. Domingo sona suport i negocia la recuperació de la Generalitat, malgrat que les relacions amb ERC es deterioren fins al trencament.
Per raons òbvies, la II República suposa, per a Yarza, l’inici de la seva activitat política, contràriament a Bonnemaison, que ha pogut dedicar-hi més temps. Malgrat que ella reconeix que des de sempre m’he sentit atreta pels interessos de la comunitat i el benestar dels meus semblants14.
Yo sentía entonces los mismos deseos que ahora de intervenir activamente en la política y de redimir a la mujer. Pero aquel régimen no me permitía llevar a cabo proyectos. Cuando la Constitución republicana declaro a la mujer igual que al hombre, entonces decidí luchar.15
És una de les fundadores de l’Asociación Femenina Republicana Victoria Kent, de l’Institut Laic Benèfic de Catalunya, que volia formar els futurs ciutadans de la República, a partir de l’escola i la formació d’una consciència individual, lliure i laica i evitar que els enemics de la república, amb la capa de persones caritatives, [donessin] a comprendre que el laïcisme és una cosa funesta16.
Com a mestra, va lluitar al costat de les reivindicacions dels mestres i va esforçar-se a transmetre el republicanisme no tan sols a l’escola, sinó també a tot el poble, participant activament en la instauració del Centre Radical Socialista i l’Institut Laic Benèfic de Bellprat17.
Al poble, l’arribada de la República no va canviar les relacions de poder polític: com que no hi havia hagut una altra candidatura, l’alcalde era el mateix des de 1923. El 1932 la Generalitat, amb competències exclusives sobre el règim local, aprovà una llei per retirar les alcaldies de la dictadura de Primo de Rivera i constituir comissions gestores fins les següents eleccions municipals, previstes el 1934.
Nativitat Yarza va ser escollida presidenta de la comissió gestora de Bellprat, formada per dues persones més, i inicia la seva obra municipal, basada en l’administració, la República i el laïcisme: una senyal indicativa del poble, una subvenció pels damnificats d’una pedregada, la incautació del cementiri parroquial…
Com a única dona que presidia una comissió gestora, va començar a cridar l’atenció dels mitjans, on, mitjançant entrevistes veiem reflectit el seu ideari republicà i, per tant, feminista:
Las sociedades son lo que son las mujeres, dijo hace mucho tiempo (…) Confucio; el Olvido de este principio es la Fuente de todas las desgracias. Emancipemos a la mujer de la esclavitud social en que yace. ¿Cómo? Ilustrándola, convenciéndole y dignificándola. ¿No buscamos la dignificación de la humanidad? Empecemos por emancipar a la mujer, el factor más dèbil. El día que lleguemos a este resultado habremos conseguido el triunfo más fecundo al que puede esperar el ideal moderno18.
Les dones van aconseguir el dret a vot a Espanya i, per tant, a Catalunya, el 1932. La primera vegada que van poder votar va ser a les eleccions generals de 1933. Yarza en tenia tantes ganes que va ser la segona persona que va emetre el vot a Bellprat.
Aquestes eleccions van suposar la desfeta del partit del seu company Marcel·lí Domingo i ella, i altres companys, es van afilar a ERC.
A les eleccions municipals de 1934 es va presentar amb la Unió Pàtria, adherida a ERC i a la Unió de Rabassaires. Va ser el primer cop que les esquerres van guanyar unes eleccions a Bellprat, per 5 vots de diferència, i Nativitat Yarza va ser escollida la primera alcaldessa de Catalunya.
L’excepcionalitat de Yarza posada en context: Només 4 dones van ser escollides en aquelles eleccions, on es va escollir 8.000 regidors: Nativitat Yarza, Justa Goicoechea (primera regidora de l’Hospitalet), Fidela Renom (primera regidora de Sabadell) i Consol Nogueras (primera regidora de Mataró), totes per ERC. Us recomano les biografies de la Fundació Irla i em permeto suggerir al nostre Alcalde que demani l’exposició itinerant que les reconeix.
La seva elecció la va convertir en una referent per ERC, el municipalisme i la premsa d’esquerres: fa múltiples conferències i assisteix a actes públics, amb el President Companys, és entrevistada per diversos mitjans, té accés a les principals figures polítiques catalanes del moment. Companys, el President del Parlament Joan Casanovas, els consellers Ventura Gassol i Martí Barrera, els alcaldes de Barcelona (Carles Pi i Sunyer), Lleida (Antoni Vives), Terrassa (Morera), Reus (Borràs)…
Aquella mateixa tardor és traslladada a l’escola de La Pobla de Claramunt sense deixar d’encapçalar el consistori de Bellprat. Coherent amb el seu ideari, hi introdueix l’ensenyament mixte i innova pedagògicament en l’ensenyament.
Com moltes persones vinculades a les esquerres va romandre inactiva políticament després dels fets d’octubre i fins les eleccions de febrer del 1936 que van donar la victòria al Front Popular i es va restituir Companys i amnistiar els presos polítics. Recuperà la seva condició de regidora, però ja no d’alcaldessa.
Després del cop d’estat s’allista a la Columna del Barrio, formada per membres del PSUC i la UGT, el que fa evident el seu trencament amb ERC. Fa tasques de proveïment a les trinxeres i, com totes les dones que es van fer milicianes, al 1937 és desmobilitzada i retorna a la rereguarda, a Barcelona, on va fer de mestra.
Al mateix temps va treballar per l’organització de dones del PSUC i va participar al 1r Congrés Nacional de la Dona, que escollí Ma Dolors Bargalló d’ERC, presidenta de la Unió de Dones de Catalunya, que aplegava 30.000 afiliades de totes les organitzacions polítiques i sindicals i que tenia com a objectius l’accés als llocs de treball, a la igualtat salarial i la creació de guarderies i serveis de menjador comunitaris.
Com és conegut de tots vosaltres, la victòria franquista suposa l’exili de gairebé mig milió de catalans i catalanes. Nativitat Yarza és una d’elles, i inicia l’etapa més dura i ingrata de la seva vida. Després del seu pas pel camp del Voló, sabem que s’instal·la a Tolosa, mentre el règim franquista la depura, suspenent-la de la docència. Intenta marxar a Mèxic però, no sabem per què, no hi aconsegueix arribar mai.
Intenta retornar a Catalunya però, alertada de la voluntat del règim de detenir-la, fa marxa enrere a la frontera.
Sobreviu i malviu en condicions de pobresa i fins i tot indigència. Rep el suport de l’Spanish Refugge Aid, i mor en la més absoluta pobresa i anonimat el 1960, fins el punt que es desconeix on és la seva tomba.
Nativitat Yarza ha viscut en la més absoluta ombra durant pràcticament vuit dècades, i no és fins fa una desena d’anys que la seva figura es recupera i posa en valor: es fa un acte casteller en el seu honor, s’escriu una novel·la inspirada en la seva vida, la Fundació Irla convoca uns premis amb el seu nom i, finalment, s’escriu una novel·la.
Francesca Bonnemaison i Natividad Yarza Planas, referents del catalanisme i el republicanisme
Les biografies de Francesca Bonnemaison i de Nativitat Yarza demostra que la seva aportació al feminisme, el catalanisme i el republicanisme la converteixen en un referent per a la millora de les condicions de vida de les dones i, per tant, de l’accés als drets.
Als 150 anys dels seus naixements i un cop revisades les dues biografies ens cal doncs, veure quins punts tenen en comú i llegir-les des d’una altra perspectiva, per veure les seves aportacions a Catalunya:
La invisibilitat, major en el cas de Yarza.
La seva obra és l’acció política. La intervenció sobre la vida quotidiana. A la Biblioteca, l’Institut, l’escola o l’alcaldia.
L’educació com a instrument per assolir l’emancipació i la igualtat d’oportunitats.
El compromís vital amb els seus ideals: el reformisme catòlic per part de Bonnemaison i el republicanisme, laïcisme i radicalisme social i econòmic per part de Yarza.
No tenen fills i això, segurament el que els allibera temps per a l’acció.
Són catalanistes. El seu marc de referència nacional és Catalunya, i es dediquen a construir el país des de dos llocs que es toquen: la cultura, l’educació, i la política, és clar.
Són republicanes. Yarza en el sentit literal de la paraula, predicant-lo i practicant-lo. I Bonnemaison en el sentit cívic. Si el republicanisme és la construcció col·lectiva de la societat i en igualtat de condicions de tots els seus membres, Francesca Bonnemaison practica també el republicanisme.
Són feministes. Lluiten pels drets de les dones: per l’accés a educació i la feina. Cadascuna des del seu marc ideològic.
Des d’aquesta perspectiva podem veure més clarament les aportacions de Nativitat Yarza, però ens costaria identificar en l’obra de Francesca Bonnemaison el feminisme.
Però Bonnemaison és una feminista com ho podia ser una dona de la seva classe i el seu temps: des d’una perspectiva conservadora i catòlica. Què és, si no, garantir a les dones una institució d’accés a la cultura i a una educació moderna, diversa i de qualitat? Aquests serien ideals més propers al republicanisme, si em permeteu. I en són la prova les nombroses evidències en relació al professorat, les matèries i els continguts impartits.
L’exili és, també i per últim, el darrer punt en comú de les dues figures. Salvant totes les distàncies que van fer que la seva vivència fos diametralment oposada i que, per a Yarza, fos definitiu, més dur i més dolorós i carregat d’oblit.
Com he dit al principi, la història feminista i la història de les dones es proposa trencar la falsa neutralitat de la Història, recuperant i ressituant les biografies, coneixements i sabers de les dones al centre, així com les relacions de poder i desigualtat del patriarcat.
La commemoració del 150è aniversari del naixement de dues dones tan excepcionals com Francesca Bonnemaison Farriols i Natividad Yarza Planas compleixen aquest objectiu.
Dues figures referents del catalanisme, el republicanisme i el feminisme a Catalunya. El seu llegat bé mereix ser el nostre far.
1 Dolors Marin Silvestre; Francesca Bonnemaison. Educadora de ciutadanes. Barcelona: Diputació de Barcelona, 2004. p. 19