La Declaració Universal dels Drets Humans és una fita de la història de la humanitat comparable al que va significar l’aparició de l’escriptura o la impremta. En coneixem l’origen sobradament: els horrors de la Segona Guerra Mundial van empènyer una sèrie de països a establir els drets fonamentals que l’any 1976 van esdevenir legislació internacional, d’obligat compliment.
Durant dècades, però, les dones i especialment les dones no blanques, lesbianes, trans o amb discapacitat, quedàvem fora d’aquest consens internacional. No només nominalment (es parlava dels drets de l’home), sinó efectivament: els drets de les dones semblaven una entelèquia separada de la legislació internacional.
Aquesta exclusió no era nova. En el context de la lluita per la fi de l’esclavitud i pel dret de vot de les dones, a mitjan segle XIX, les germanes Grimké van assenyalar que els drets de les dones eren drets humans i Sojourner Truth, activista antiesclavista afroamericana, al seu famós discurs Ain’t I a woman?, va denunciar dins el moviment sufragista el racisme al qual s’enfrontaven les dones negres.
Va fer falta un segle i mig i la lluita constant del moviment feminista internacional perquè el que assenyalaven les Grimké o Truth passés a formar part del consens global, quan la comunitat internacional a través de les Nacions Unides, va considerar per primera vegada que els drets de les dones són drets humans: que són universals, inalienables, que no es poden mutilar i que tenen el mateix valor que els drets que només afecten els homes.
De la mateixa manera aprovar la Declaració i Plataforma d’acció de Beijing, el 1995, no va ser fàcil. I, si no pregunteu-ho al Consell Nacional de Dones de Catalunya i a les dones que hi van assistir: les resistències dels governs i agents que consideraven que el moviment feminista havia anat massa lluny van posar en risc l’acord fins al darrer minut.
Són els mateixos països i agents que ara protagonitzen l’enèsim intent de retallar drets, que destinen enormes quantitats de diners a convèncer la població, per terra mar i aire, que el dret a l’avortament s’ha de restringir o eliminar, que l’autoexplotació és el futur, que les dones trans són una amenaça, que el dret al temps és un luxe que només poden gaudir determinades persones o que els treballs de cures no tenen cap valor econòmic. Són els mateixos que ens han arribat a convèncer que els últims són una amenaça per als penúltims, que la legislació universal és optativa o que els drets humans són un luxe propi d’uns temps excepcionals que no tornaran.
Per això és tan important que fem memòria i mantinguem la defensa del que és obvi, les que fa temps que estem convençudes que l’excepcionalitat és el feixisme, les que creiem que no hi ha futur possible si no ens inclou a totes, i les que hi perdran si els que estan guanyant el relat se’n surten.
Perquè no hi ha drets humans si no són per a tothom.
Publicat a https://www.social.cat/opinio/24334/drets-dones-son-drets-humans-encara