N’hem parlat molt, de Ceuta, les darreres setmanes. De com s’han saltat i nedat tanques; de la crida a les xarxes socials; de la quantitat d’éssers humans que van entrar i dels que van sortir; d’expulsions massives; del paper del Marroc i l’externalització del control de les fronteres europees; de la instrumentalització de l’extrema dreta i de la dreta; de la resposta de la població ceutina; de la integritat territorial de l’Estat espanyol; fins i tot, de la crisi diplomàtica que ha generat.
Els darrers dies comencem a parlar de crisi humanitària, de la necessitat de garantir els drets de les persones que s’hi han quedat. De garantir els drets dels infants que s’amunteguen esperant. De donar-los aigua, menjar i atenció sanitària, de garantir-los la higiene bàsica i un lloc per dormir. No és això el que voldríem per nosaltres i la nostra gent, si ens trobéssim en la mateixa situació?
I, encara més, fa no res que hem començat a fer explícit que, per les dones i les nenes, el trajecte migratori és un risc encara més gran. Que a la vulneració dels seus drets com a persones s’hi afegeix la vulneració dels seus drets com a dones: de la seva llibertat sexual, de la seva integritat física i psicològica. Per primera vegada ens fixem en les violències que han viscut en el trajecte, i en les que corren el risc de viure mentre esperen a ser ateses.
Malgrat que els sistemes de serveis socials de l’Estat espanyol estan col·lapsats i falten places, cal que ens recordem un cop més que tenim el compromís de garantir els drets humans, els drets dels infants, els drets de les dones. Quan l’Estat espanyol va decidir que s’incorporava a la lliga dels estats que defensen els drets humans, vam fer un pacte col·lectiu: que no establiríem jerarquies en aquesta garantia de drets. Perquè el sol fet que hi hagi persones que no mereixin que els seus drets estiguin garantits és acceptar que els drets de tothom estan en risc. I, en un estat de dret, la garantia de drets no és opcional.
Cal que insistim a tots els governs de les comunitats autònomes de l’estat que tenen competències plenes en drets socials, que tenen una doble obligació: la de garantir els drets de totes les persones i la d’exercir les seves competències. Cal que els exigim que deixin de generar alarma social.
L’extrema dreta i la dreta s’alimenten de la por de qui vivim en aquesta banda del mur. La por és el combustible necessari per al seu creixement electoral i la imposició de la seva agenda, tant si són als governs com si no. I utilitzen paraules com allau, invasió, horda, perquè desconfiem de tothom. Ens diuen que perdrem els nostres drets si arriben persones noves. I la veritat és que els perdrem si no garantim els drets de totes les persones que som en un territori. La majoria ignorem que la vulneració dels drets dels nostres veïns i veïnes és l’avantsala de la vulneració dels nostres drets. Quan hi ha éssers humans de primera i de segona, s’ha trencat el pacte col·lectiu.
La feina de qui creiem que el pacte sobre els drets humans és vigent, perfectible i té futur és generar el marc que faci possible l’esperança. La d’una societat justa, equitativa, democràtica i lliure. La d’una societat que dona menjar, aigua, atenció sanitària i un sostre a qui ho necessita. Que respecta els meus drets i els dels infants, dones i nenes que hi ha a Ceuta.
L’esperança és la nostra obligació. Pels drets de totes.
Publicat al Social.cat https://www.social.cat/opinio/25603/ceuta-encara