La meva àvia Maria va arribar a Barcelona quan tenia deu anys. Venia de Tamarit de Llitera, un poble aragonès, de la Franja, on la vida s’havia fet impossible per algú com ella i la seva família. Com tantes i tantes dones —la majoria, assenyalen Mary Nash i Cristina Borderías, entre d’altres—, des de la seva primera setmana a Catalunya va haver de treballar fora de casa: va lligar fils a la Fabra i Coats, va netejar una pensió, va servir a un parell de famílies i, finalment i després de molts estalvis, va obrir la seva vaqueria.
La progressió laboral de la meva àvia va significar la progressió social de la meva família i, de retruc, de Catalunya. Perquè malgrat la creença —llargament estesa i fomentada pels investigadors esbiaixats del patriarcat— que les dones van accedir al mercat de treball a partir dels anys ’60 i ’70 del segle XX, la realitat és que no es pot entendre la industrialització i les grans transformacions econòmiques del segle XX i XXI sense la mà d’obra de les dones (i dels infants fins a la prohibició del treball infantil), tant al mercat de treball formal com a l’informal. De les dones com la meva àvia, fa cent anys, i de dones com l’Elizabeth, originària de Medellín, Colòmbia, i cuidadora de la meva mare.
Catalunya no existiria sense dones com la meva àvia Maria o l’Elizabeth. Els drets laborals que la generació de la meva àvia va haver de lluitar amb dents i ungles per aconseguir, i que va perdre en arribar el feixisme, han de ser adaptats, desenvolupats i defensats si de veritat ens creiem que Catalunya és un país amb passat, present i sobretot futur.
L’abril del 1931, un fulletó elaborat per dones republicanes deia: “Ja s’acaba l’hora de les promeses afalagadores. N’hi ha hagut per a tothom menys per a nosaltres. No és això: No és protecció el que nosaltres demanem: volem que es reconeguin els nostres drets, iguals als de l’home. Ara que es tracta d’estructurar un poble, que no sembli que només hi ha homes sobre la terra.”
Gairebé un segle després existeix prou evidència científica que demostra que els països més avançats són aquells en què la igualtat entre homes i dones és robusta. Sabem que no existeix la democràcia, l’equitat, la justícia social i el progrés si no s’inclou a tota la població d’un país. Una Catalunya pròspera, justa i cohesionada és una Catalunya feminista i garant dels drets de les dones. Si no, Catalunya no serà.
Publicat a https://www.social.cat/opinio/23781/catalunya-sera-garant-drets-dones-o-no-sera