No és només la falta de recursos. Proveu-ho: feu una enquesta a les vostres amistats, família i gent coneguda: ningú sap què fan els serveis socials (i aquí hi incloc la feina que fan les entitats del tercer sector). I, si ho saben, agafen la part per tot. Us donaran respostes inexactes o, en el millor dels casos, aproximades: “Donen diners, feina o casa”, us poden dir. “Separen les criatures de les seves famílies”, es queixarà algú altre. “Tramiten papers. La dependència em sembla”, respondrà algú.
Si no ho sap el vostre entorn, no ho sabran les professionals amb les quals us relacioneu: les dels serveis públics de salut, educació, habitatge, seguretat, treball… Ni les persones que prenen decisions per tots els sistemes públics, inclòs el Sistema català de Serveis Socials. (Estarem d’acord, hi ha comptades excepcions).
Llavors ens trobem davant del que l’estimat Fernando Fantova ha definit com la pesca d’arrossegament: davant dels fracassos de la resta de sistemes públics i tenint en compte que no saben el que fem, al Sistema català de Serveis Socials (i aquí hi incloc la feina que fan les entitats del tercer sector) se l’acaba responsabilitzant de cuidar-se les persones que els altres no atenen. I no podrem atendre mai bé si no tenim les eines per fer-ho. Eines que són en altres sistemes, no en els serveis socials.
Per això, definir el nostre perímetre i preservar-lo és fonamental.I això es fa amb el marc legislatiu, que és millorable, però existeix; amb més recursos, que són urgents; amb una comunicació activa, dirigida a la ciutadania, a les persones que prenen decisions, incloses les cambres legislatives i les intervencions delegades; i amb l’agrupació professional per liderar-ho, que ja existeix. No ho posposem. És urgent.
Publicat a https://www.social.cat/opinio/22442/es-el-perimetre-estupids